Abstract

Amb aquest títol J.J. Navarro Arisa, ha publicat, amb motiu d’aquest Any Gaudí (1852-1926), una biografia de qui fou “arquitecte genial i innovador, ciutadà d’ordre, catalanista, conservador i d’una aferrissada i gairebé obsessiva devoció religiosa”. Pensem que aquestes credencials, unides a l’estètica singular i variada de la seva obra, justifiquen de sobres que li dediquem algunes portades d’Apunts durant aquest any 2002, en el qual es commemoren 150 anys del seu naixement. Sorprèn que fa 50 anys, el seu Centenari hagués passat pràcticament desapercebut. Com diu Òscar Tusquets, “només el reivindicaren quatre especialistes i quatre persones del món eclesiàstic, mentre que per a la majoria de barcelonins era sinònim de mal gust i a nivell internacional era totalment ignorat”. Sens dubte, la cultura que s’ens havia inculcat després de la Guerra Civil era la responsable d’aquests dissortats criteris estètics, contraris a tot allò que s’apartava de la norma rutinària de severa arrel integrista. Avui, Gaudí té un prestigi universal perfectament justificat. Segons Ignasi Aragay, en ell “es donen la mà l’art i la ciència, la natura i l’artificialitat”. La catalanitat de l’arquitecte és indubtable, i paral·lela a la seva religiositat. Per a Francesc Pujols, “Gaudí és un gegant del geni català (…) que demostra el que som i el que podem ser els catalans”. L’entusiasmava fer conjunts de quatre campanars, per produir inconscients evocacions de les quatre barres. Estant a Catalunya només volia parlar en català; César Martinell recorda que quan Unamuno va visitar les obres de la Sagrada Família, Joan Maragall va haver de fer de traductor entre el genial arquitecte i el famós filòsof. S’ha dit també que encarnava alhora el seny i la rauxa. Ens agradaria poder afegir quelcom que relacionés Gaudí amb l’activitat esportiva. Aquests dies, aprofitant el Centenari del més popular i emblemàtic jugador del Barça, en Josep Samitier, s’ha especulat que aquest havia portat Gaudí al futbol. Ens ha estat impossible documentar aquest fet, i persones tan gaudinianes com mossèn Bonet, rector de la Sagrada Família i el professor Joan Bassegoda i Nonell, possiblement l’estudiós que millor coneix Gaudí, han posat en dubte aquesta circumstància. D’Antoni Gaudí s’ha dit si era homosexual –perquè era poc afortunat tractant les dones– si era ecologista, concepte aleshores desconegut; si era maçó o adorador del dimoni, basant-se en interpretacions malintencionades d’alguns detalls de les seves obres. No ens ha d’estranyar que se li hagi atribuït un pecat menor, qual és haver anat una vegada al futbol.

Descarregar RIS

Citación

Balius i Juli, R. (2002). Gaudí. El arquitecto de Dios. Apunts. Educación Física y Deportes, 67, 140-141.

ISSN: 2014-0983

Publicat: January 01, 2002

Editat per: © Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya (INEFC)
© Copyright Generalitat de Catalunya (INEFC). Aquest article està disponible a la url https://www.revista-apunts.com/. Aquest treball està publicat sota una llicència Internacional de Creative Commons Reconeixement 4.0. Les imatges o qualsevol altre material de tercers d’aquest article estan incloses a la llicència Creative Commons de l’article, tret que s’indiqui el contrari a la línia de crèdit; si el material no s’inclou sota la llicència Creative Commons, els usuaris hauran d’obtenir el permís del titular de la llicència per reproduir el material. Per veure una còpia d’aquesta llicència, visiteu https://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/4.0/deed.es_ES

Gaudí. El arquitecto de Dios

Ramon Balius

Original Language

Citación

Balius i Juli, R. (2002). Gaudí. El arquitecto de Dios. Apunts. Educación Física y Deportes, 67, 140-141.

1933Visites

Resumen

Con este título, J. J. Navarro Arisa ha publicado, con motivo del Año Gaudí (1852-1926), una biografía de quien fue “arquitecto genial e innovador, ciudadano de orden, catalanista, conservador y de una aferrada y casi obsesiva devoción religiosa”. Pensamos que estas credenciales, unidas a la estética singular y variada de su obra, justifican sobradamente que le dediquemos algunas portadas de Apunts durante este año 2002, en el cual se conmemoran 150 años de su nacimiento. Sorprende que, hace 50 años, su centenario hubiese pasado prácticamente desapercibido. Como afirma Óscar Tusquets, “únicamente lo reivindicaron cuatro especialistas y cuatro personas del mundo eclesiástico, mientras que para la mayoría de barceloneses era sinónimo de mal gusto y a nivel internacional era totalmente ignorado”. Sin duda, la cultura que se nos había inculcado después de la Guerra Civil, era responsable de estos desgraciados criterios estéticos, contrarios a todo aquello que se apartaba de la norma rutinaria de severa raíz integrista. Hoy Gaudí tiene un prestigio universal perfectamente justificado. Según Ignasi Aragay, en él “se dan la mano el arte y la ciencia, la naturaleza y la artificiosidad”. La catalanidad del arquitecto es indudable y paralela a su religiosidad. Para Francesc Pujols, Gaudí “es un gigante del genio catalán (…) que demuestra lo que somos y lo que podemos ser los catalanes”. Le entusiasmaba crear conjuntos de cuatro campanarios, para producir inconscientes evocaciones de las cuatro barras. Estando en Cataluña únicamente quería hablar en catalán; César Martinell recuerda que cuando Unamuno visitó las obras de la Sagrada Familia, Joan Maragall tuvo que actuar como traductor entre el genial arquitecto y el famoso filósofo. Se ha dicho también que encarnaba a la vez la sensatez y el arrebato. Nos gustaría poder añadir algo que relacionara a Gaudí con la actividad deportiva. Estos días, aprovechando el Centenario del más popular y emblemático jugador del Barça, Josep Samitier, se ha especulado con que éste había llevado a Gaudí al fútbol. Nos ha sido imposible documentar este hecho y personas tan gaudinianas como mosén Bonet, rector de la Sagrada Familia y el profesor Joan Bassegoda Nonell, posiblemente el estudioso que mejor conoce a Gaudí, han puesto en duda esta circunstancia. De Antonio Gaudí se ha dicho si era homosexual –porque era poco afortunado tratando a las mujeres–; si era ecologista, concepto por entonces desconocido; si era masón o adorador del diablo, basándose en interpretaciones malintencionadas de algunos detalles de sus obras. No nos ha de extrañar, pues, que se le haya atribuido un pecado menor, como es haber estado una vez en el fútbol.

Descarregar RIS

Citación

Balius i Juli, R. (2002). Gaudí. El arquitecto de Dios. Apunts. Educación Física y Deportes, 67, 140-141.

ISSN: 2014-0983

Publicat: 1 de enero de 2002